Fa només dos mesos, amb la il•lusió encara per macular dels neòfits i l’alegre inconsciència que m’infonia la relativa llunyania de l’event, vaig inscriure’m al Trail Internacional del Cap de Creus, exigent cursa que transcorre pel bell mig del magnífic Parc Natural del mateix nom, amb sortida i arribada a Roses. Doncs bé, com era d’esperar, el temps s’ha escolat entre les meves honestes urpes sense donar-me massa marge d’entrenament, i ja veia que ho acabaria pagant amb escreix.

 

Durant aquests dos mesos he intentat sortir tres cops per setmana, encabint-hi alguna mitja de muntanya per afavorir l’entrenament amb desnivell, i amb això només he aconseguit uns totals setmanals d’uns 40-45 km en distància horitzontal amb uns 1500m de desnivell positiu acumulat a tot estirar. Just, massa just, si tenim en compte que el Trail del Cap de Creus pretenia fer-nos recórrer 42 quilòmetres amb 2100m de desnivell positiu acumulat. Això venia a dir que m’enfrontava a fer en un dia els mateixos quilòmetres que havia estat sumant en una setmana però amb una major distància vertical. Era ben bé per repensar-s’ho.

 

Però amb una velocitat propera a la del so del vent i el lleu onatge matiner que ara sento, arriba sense acabar-ho de païr el dia assenyalat, que no espera pas a que t’acabis de posar en forma, i em trobo esperant a la zona de sortida el xiulet indicador que ha arribat l’hora de posar-s’hi, abillat amb les vambes de muntanya i la motxilla de portejar beuratges recuperadors, mentres provo de dissimular el nerviosisme que m’acompanya i que em provoca una lleugera tremolor de cames i un sonor rau-rau a l’estómac. I amb un compte enrera, es dóna la sortida, fent que uns dos-cents seixanta corredors ens empassem de cop la saliva que ens quedava a la gola i comencem a fer anar les extremitats sense descans.

 

Després d’uns quilòmetres en lleuger ascens que ens permeten deixar el poble i endinsar-nos pròpiament al Parc Natural, comença una bona pujada a l’anomenat Pic de l’Àliga, que aguanto amb un ritme constant, per bé que conservador, i que acaba en una baixada pedregosa molt divertida, amb ziga-zagues, saltirons capritxosos, una olor seca i encisadora de farigola i romaní i una rauxa que molt aviat es dissoldrà.

 

Correm uns quilòmetres més d’enllaç fins el que esdevindrà per a mi un obstacle de proporcions inimaginables per molt que m’hagués mirat i remirat el perfil de la prova que els organitzadors, amb bon ull, havien serigrafiat al dorsal, la pujada al Castell de Sant Salvador, punt més alt de tot el recorregut amb 679m. Si en el tram anterior, l’elenc de corredors amb els que compartia ritme combinaven el trot tranquil amb algun tros de caminada si el rampant era pronunciat, aquí ja no corre ni déu. Perquè la pujada és llarga, feixuga i exigent, i perquè tot just portem set quilòmetres. És aquí on començo a tirar d’isotònics, amb la fal•laç esperança que m’ajudin a fer el que hagués fet l’entrenament exhaustiu que ara trobo a faltar, remordiment, d’altra banda, que ja no deixaré fins acabar la cursa.

 

Segueixo pujant, embadalit per unes vistes inigualables del conjunt del Cap de Creus, però amb la sensació que tinc les cames a punt d’explotar i el desassossec de veure encara lluny l’impugnable castell. Aquí, l’inexistència de camí fa que en comptes de caminar, s’hagi de grimpar. I ben alerta, perquè aquesta és la zona més tècnica del recorregut i és fàcil precipitar-se avall. Anem carenant per unes pedres afilades, saltant fins i tot algun petit voladís, i mentres m’atanso a l’enderrocada edificació, veig com s’enderroquen també les meves possibilitats d’acabar la cursa. Senzillament, no puc. Estic esgotat, i només portem deu quilòmetres. No pot ser, em sembla impossible, però no tiro, el meu delicat estat físic no dóna per més.

 

Aquí m’aturo un segon, ho haig de fer, i contemplo el paratge, deixo que el sol em castigui la pell al mateix temps que el vent me n’alleuja l’efecte abrasador i penso com collons s’ho van fer en el segle desè per portar els materials i construïr això aquí dalt. Increïble, quins pebrots. I llavors em surt de no sé on una inèrcia desconeguda, un orgull amagat, un ressort emmagatzemador d’un remanent d’energia que quedava per a les emergències i que em recorda que jo no porto cap pedra al cony de castell, que gairebé ja hi he pujat i que d’una manera o altra haig de baixar, i això em fa continuar perquè no vull dir que ni tan sols vaig arribar al primer avituallament, situat al monestir que ja s’intueix més avall. Així que supero amb un esbufec final el castell i baixo cap al monestir de Sant Pere de Rodes, que a mi se’m presenta com un acollidor oasi on reposar forces.

 

Mentres endrapo quarts de taronges m’avaluo l’estat: estic ben petat de cames i també d’ànims, però avui no haig de complir amb cap registre preestablert, només vull acabar la cursa i acabar de gaudir del lloc on em trobo i de tot el que m’aporta aquest capritxós racó mediterrani. Per tant, resolc continuar amb un mínim de seny. Baixo fins al Port de la Selva en un tram que se’m fa força pesat, al final del qual hi ha un altre avituallament. Carrego combustible i em preparo per una altra bona pujada que ens ha de portar camí de Cadaqués. Passem per una zona fantàstica, plena de corriolets que serpentegen els turons d’aquesta accidentada costa i petites planes on vaques de cares encuriosides per rebre aquestes inesperades visites pasturen amb una tranquil•litat envejable. L’únic que no he vist en tot el recorregut, són arbres. Collons, per més que he mirat, ben comptats són els que he pogut veure i a aquestes hores, la calor em comença a emprenyar de debò. Clar que si ho comparo amb totes les coses que m’amoïnen i m’han amoïnat, aquest és decididament un problema menor. Segueixo.

 

Uns quilòmetres més endavant, enfilem la baixada a Cadaqués, que em castiga una mica més encara les articulacions perquè també està farcida de pedres i de sots. Un cop més el cansament m’envaeix, em recorda que estic ben fotut i m’inunda els pensaments de dubtes, però finalment veig que no hi ha volta de full: l’arribada a aquest poble extraordinari, l’avituallament just a tocar del mar i el record que només em queda el terç final de cursa, fan que esquivi l’harmoniós cant de sirena que sento i que em tempta a aturar-me i llençar-me de cap a l’aigua i que segueixi corrent.

 

I el recorregut ens torna a obsequiar amb una pujada de nivell i uns quilòmetres que semblen milles de llargs que es fan, però que un vent enfortit per la orientació que ara prenem ajuda a anar despatxant, a poc a poc, d’un en un que no se’ns giri més feina. Abraço ja els primers quilòmetres que passen de la trentena i em distrec jugant per uns caminets que no tenen altra sortida que anar vorejant l’abstracta morfologia del cap de Norfeu mentres n’admiro l’estampa i tiro del pilot automàtic, lent però segur, per anar baixant a poc a poc i encarar el camí que ens ha de portar a Roses.

 

Un cop al poble, agafo l’embranzida final, ressegueixo el passeig marítim enmig del recolzament de la gent que s’hi passeja i busco amb la mirada la família, que ha tingut la paciència d’aguantar-me una bogeria més amb un somriure, que m’ha proporcionat el rerefons anímic necessari, i que ara immortalitzen la meva extenuació en passar per l’arc d’arribada mentres m’acompanya corrent el meu fill, amb uns ulls vius de satisfacció que m’inflen el pit.

 

Sis hores i quaranta-un minuts cavalcant entre el defalliment i l’admiració de l’entorn, quaranta-dos quilòmetres de preguntes amb respostes que només penjaven de fils a mercè del vent i dos mil cent metres jugant a fet i amagar amb llindars desconeguts, la posició dels quals s’ha establert a base d’anar esmicolant els obstacles trobats per fer-los més petits i superar-los sigui de la manera que sigui.

 

Però he pogut acabar, i ara sí que ja no puc més. Em descalço, passo per l’avituallament final per agafar de tot i recuperar forces i comentem les experiències amb la família. Assegut en un trosset del passeig que mitificaré per sempre més, veig com el nen s’allunya corrent tot emulant el que jo he estat fent durant aquestes últimes hores, com la dona el segueix per veure per on s’enfila i com ensopego de la manera més innocent amb la resposta als límits que volia qüestionar: en obrir amb deler la tapa del iogurt que estic a punt de menjar-me, la imaginació em transporta anys enrera, quan era petit i invariablement trobava escrit al revers de la tapa un “sigue buscando” desmoralitzador. La diferència és que aquest cop ja m’ho ensumava, que no se’m esborra l’eixamplament còncau que duc als llavis i que m’aixeco per anar a buscar un altre iogurt, perquè, què voleu que us digui, m’he quedat amb gana.

 

 

 

 

 

 

Camí del castell de Sant Salvador

 

 

Arribada. Crèdits de les fotos: fotògraf oficial de la cursa

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

JOAN MARTORELL

 

 

 

Posted on Categories Curses de Muntanya, Iniciar-se

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *