El barranquisme no és un esport “competidor” però tenim l’oportunitat que un expert en aquesta disciplina esportiva ens la doni a conèixer. En Francesc Boix, responsable del http://barrancat.blogspot.com

Què és el barranquisme?

El barranquisme és un esport que, des de fa alguns anys, està agafant una empenta considerable al nostre país. Es tracta de baixar els trams esportius dels rius engorjats i permet combinar la part lúdica que ens proporciona l’aigua amb els paisatges excepcionals que tenen els engorjats.

1 2

Fotografies de les Gorgas Negras (Sierra de Guara) i del Torrent de la Corba (Pirineu català)

Aquesta part lúdica pot arribar a ser molt emocionant, i és comú trobar ràpels i salts, així com, sifons, tobogans i altres capricis de la naturalesa formats per l’aigua durant milions d’anys. L’època de descens varia segons el barranc on es vagi. En general, i per usuaris no experts, l’època de descens de barrancs aquàtics és de juliol a setembre.

 

Què s’ha de tenir en compte per a fer barranquisme?

És imprescindible tenir un nivell tècnic adequat al descens que es vagi a fer, o contractar un guia, atès que el risc que es pot arribar a córrer per falta de preparació tècnica en aquesta matèria és molt elevat. Per altra banda, es tracta d’un esport que pot ser molt exigent, i que es caracteritza per tenir accessos i retorns durs físicament atès que els descensos acostumen a trobar-se en llocs remots. A aquest fet se li ha de sumar l’esforç físic i psicològic durant el descens, i la fredor de l’aigua i de l’ambient ombrívol que caracteritza els engorjats. Tot això fa obligatori escollir un barranc adequat a les nostres possibilitats.

Aquelles persones que no busquin la verticalitat del barranquisme, poden iniciar-se en el senderisme aquàtic, que és un esport similar que es practica en aquells rius o rieres on no hi ha una component vertical acusada.

Es tracta d’un esport amb un grau de tecnificació molt elevat degut a que hi ha països, com ara França, que en tenen una gran experiència des de fa molts anys. També hi ha influït en gran mesura que aquesta disciplina combini algunes tècniques que provenen de l’espeleologia, l’escalada i l’alpinisme. Hi ha una multitud de tècniques relacionades amb la seva pràctica, com també, molt de material específic per al descens de barrancs. És imprescindible que el líder del grup, la persona que ha de garantir la seguretat durant el descens, tingui els coneixements tècnics necessaris. És molt recomanable assistir a algun curs d’iniciació a les tècniques de seguretat i progressió per barrancs, com ara els que ofereix la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) a uns preus molt mòdics. La seguretat ha de ser una prioritat en la pràctica del barranquisme perquè un error petit pot tenir unes conseqüències tràgiques.

Altres aspectes importants a tenir en compte abans d’entrar en un barranc són la previsió meteorològica i l’hora a la qual es comença el descens. Actualment, les previsions meteorològiques són força acurades, i és necessari estar segur del temps que ens farà durant el descens. En el transcurs d’una tempesta, i depenent de les característiques hidrològiques de cada barranc (conca de recepció d’aigua, tipus de sòl, etc.), un barranc que porti un filet d’aigua pot convertir-se en un infern en pocs minuts. Aquest és un dels grans perills del barranquisme. Com que a vegades és difícil saber en quin lloc del barranc ens trobem en cada moment, si coneixem la durada total del descens, l’hora en la qual hem entrat, l’hora actual i el nostre ritme habitual de progressió, podrem determinar aproximadament l’estona que queda per acabar el descens. Aquesta dada pot ser molt valuosa en el cas que se’ns estigui apropant una tempesta i haguem de valorar si acabem el barranc per sortir-ne ràpidament, si busquem una via d’escapament o si ens posem a recer per esperar a que la situació s’hagi normalitzat (és una decisió arriscada si es té en compte que no sabrem quan acabarà la tempesta però en un cas extrem és millor que arriscar la vida). Cal recordar que és prudent que haguem deixat dit exactament on anem i que hi anem a fer, per si ens han de venir a buscar pel motiu que sigui.

El material personal bàsic per portar en un barranc varia molt en funció del tipus de descens. En un barranc sec o poc aquàtic pot no ser necessari l’ús del neoprè, o per un que no tingui ràpels, no són necessaris elements com el descensor ni el talabard. Per un barranc ‘estàndard’ el material personal bàsic a portar per cada integrant de l’equip és:

– Casc.

– Neoprè complet de 5mm. de gruix. Si hi ha previsió de que hagi de ser un descens molt fred, és recomanable dur una samarreta tèrmica interior, guants i escarpins de neoprè.

– Talabard (i a poder ser amb culot de plàstic).

– 2 bagues d’ancoratge, una de llarga i una de curta.

– Descensor (per exemple, un ‘vuit’).

– Botes lleugeres (que agafin els turmells). Recollir els cordons de les botes tant com sigui possible és una bona pràctica, atès que pot haver-hi branques i troncs sota l’aigua i així evitem el perill de quedar-nos-hi enganxats.

3

Pel que fa al material col·lectiu, que gestionarà el líder del grup, serà el material que sigui necessari per al barranc que es vagi a fer. A grans trets serà:

– Un mínim d’una motxilla per barranquisme, preparada per evacuar l’aigua que entri. Si pot haver-n’hi més d’una, millor, perquè és prudent repartir el material i el menjar entre els integrants del grup per minimitzar les conseqüències de perdre una motxilla.
– 1 corda semiestàtica de diàmetre entre 9mm. i 10mm. amb una llargada igual o superior al doble del ràpel més llarg, o 2 cordes, que unides facin el mateix servei.
– 1 corda de socors de la mateixa llargada anterior però de diàmetre una mica inferior (per disminuir el pes).
– Una navalla i un xiulet. La navalla servirà per tallar la corda en cas de quedar-se travada, i el xiulet per avisar als demés allà on l’aigua no permeti comunicar-se amb la veu.
– Un mínim de 5 mosquetons de seguretat, preferiblement de rosca.
– Un anell de cinta gran per assegurar al grup en les instal·lacions de ràpel.
– Un pot estanc on guardar les coses que no poden mullar-se (claus del cotxe, mòbil, menjar, farmaciola, guia, etc.).
– Una farmaciola bàsica.
– Una bona guia, i una bona cartografia topogràfica que la complementi.
– Portar sempre material polivalent: algun ‘maillon rapide’, cordinos per reforçar una instal·lació precària o per utilitzar en alguna tècnica de fortuna, un retall de corda vella per reforçar un passamà molt deteriorat, un bloquejador mecànic (per exemple, un Shunt o similar), etc.

4

Un aspecte molt important en la pràctica del barranquisme, inclús tant com la tècnica o el material, és l’alimentació i la hidratació durant la sortida. Una part molt important dels accidents que tenen a veure amb la hipotèrmia prové del fet de no haver tingut degudament en compte aquest aspecte. S’ha de pensar que el descens de barrancs és un esport que requereix molta resistència i concentració, i per això és important estar ben nodrit. És necessari ‘obligar-se’ a menjar amb certa freqüència, encara que només sigui una peça de xocolata, uns fruïts secs i una barreta energètica. La ingesta necessària dependrà del tipus de metabolisme de cada persona, de la fredor de l’aigua, de les hores de descens, etc. També és importantíssim beure aigua amb regularitat. És molt fàcil caure en el parany de pensar que en un barranc aquàtic, on hi ha aigua abundant, no cal beure gaire. La realitat és tot el contrari. En tractar-se d’un medi aquàtic és molt difícil percebre la quantitat de suor que es perd, i se’n perd molta, i per acabar-ho d’adobar, el neoprè fa una certa acció de succió de la nostra suor. És per això, que s’ha de beure amb molta regularitat. El càlcul apropiat de la quantitat d’aigua i menjar a portar és un altre dels aspectes cabdals per a la pràctica d’aquest esport.

Per últim, i no per això menys important, s’ha d’ajudar en la conservació de l’entorn. Els barrancs acostumen a ser llocs que, pel seu caràcter aïllat, tenen un cert microclima propi. En aquests microclimes, la dependència entre els éssers vius i l’entorn és molt marcada, i per tant, és important tractar amb cura tot l’entorn del barranc. Aquesta conservació passa per no arrancar plantes perquè sí, no malmetre els elements que formen preses naturals, interactuar el mínim amb la fauna, trepitjar el llit del riu el mínim imprescindible (anar nedant sempre que es pugui), etc. Per descomptat, també cal cuidar la part estètica del barranc; en barrancs molt transitats, és fàcil trobar-hi marques fetes amb pedres a les parets amb noms i missatges. Contribuïu a mantenir aquests espais tant i tant meravellosos amb el mateix encant que tenen avui en dia!

On puc practicar el barranquisme?

Es poden trobar barrancs per a tots els gustos. La manera més ràpida i fàcil de trobar informació és buscar per Internet, i la més fidedigna, és comprar una guia de barrancs de la zona on ens agradaria anar.  Es poden trobar guies de barrancs en qualsevol llibreria de muntanya, però s’ha de ser caut i saber que amb una guia no ser sap tot allò necessari per enfrontar-se amb un barranc.

La Sierra de Guara és un dels llocs més emblemàtics per baixar barrancs, i es poden trobar propostes excel·lents per a iniciar-se com poden ser el Río Vero, el Río Formiga o el tram inferior de La Peonera. A més a més, és molt fàcil trobar tota la infraestructura logística necessària per a fer-ho (contractar un guia, llogar material, aconseguir informació del descens, etc.). Una altra zona magnífica, potser ja per a gent més experimentada, és el Pirineu. Al Pirineu Català hi ha barrancs excel·lents, però per a gent no experta potser és més recomanable començar pels voltants d’Aínsa, al Pirineu Aragonès, que és més fàcil llogar material i serveis relacionats amb el barranquisme. Allà s’hi poden trobar petites meravelles de la naturalesa com ara el Furco o las Gloces, i també altres barrancs més grans com el Miraval.

5
Fotografia del Furco (Pirineu aragonès)

Si voleu, podeu donar un cop d’ull als barrancs que hi ha penjats a http://barrancat.blogspot.com/.