Nascut a Barcelona el 27 d’abril de 1969.
Creador i director de la revista Competidor, primer calendari esportiu de les curses populars dels esports de fons, l’any 2002.

Algunes de les curses en les que ha participat:
1989 i 1990. 2 curses a peu de llarga distància (100km) Memorial Margarida Farigola.
1995 Ironman Lanzarote
1996 1/2 Ironman Wildflowers (Califòrnia)
1996 Triatló Llarga distància de Niza
1997 I.T.U campionat del mon de llarga distància
1998 Ironman Austràlia
1998 1/2 Ironman Wildflowers (Califòrnia)
1998 Ironman Suïssa
1998 Campionat del mon de triatló X-terra
2000 1/2 Ironman Wildflowers (Califòrnia)
2001 Ironman Àustria
2004 Ironman Suïssa
2005 1/2 Ironman Califòrnia
2005 1/2 Ironman Honu (Hawaii)
2005 1/2 Ironman Mònaco
2008 Ironman Nova Zelanda
2010 1/2 Ironman Honu (Hawaii)
2010 Ironman Regemburg (Alemanya)


A quina edat vas començar a entrenar de forma seriosa?
Vaig començar els triatlons quan tenia 24 anys, però ja havia corregut maratons i fins i tot una cursa de 100 quilòmetres.


Vas tenir clar que el que més t’agradaven eren els esports de fons?
Si, m’agradaven molt i se’m donaven molt bé.


Recordes la teva primera cursa?
Tenia 9 anys i vaig córrer la segona Cursa de El Corte Inglés. També recordo la primera triatló que vaig fer. Em vaig apuntar 15 dies abans de la cursa, l’hi vaig demanar una bicicleta a una amiga meva (jo no en tenia) i vaig acabar el 8è de la general. Em va fascinar!

Actualment, ets entrenador personal i entrenador de triatletes d’elit i el que es denomina “grups d’edat” a San Diego, Califòrnia (EEUU). Suposo que la teva professió ja et serveix com a entrenament personal.
Doncs sí, molts cops, no sempre, faig exercici amb els atletes que entreno, aquí a San Diego (Califòrnia) és la meca de l’esport i del triatló en particular. Tothom fa triatlons, pares, mares, gent jove, gent gran.

Aquest estiu vas fer l’Ironman a Alemanya, com et va anar?
Ja fa temps que arrossego una lesió al tendó d’Aquil·les que no em deixa córrer, no hi ha res que pugui fer, excepte cirurgia, però em tindria tot un any amb guix, i ara per ara, la meva vida està massa vinculada amb l’activitat física. Puc nedar i anar en bicicleta, però no puc córrer, així que en l’Ironman vaig a “tope” fins a la cursa a peu que la corro molt a poc a poc.

Quin ha estat l’Ironman del que en tens més bon record?
El de Lanzarote 1995, perquè va ser el primer que vaig fer. I el de Nova Zelanda perquè el vaig córrer com a professional i estava molt ben organitzat. La gent era fantàstica. Malauradament, vaig tenir una avaria mecànica a la bicicleta al quilòmetre 90.

Què fa decidir a un triatleta passar a fer l’Ironman?
Jo crec que actualment tothom en parla i si tens paciència el dia de la cursa és relativament fàcil acabar-la, per això la gent l’hi ha perdut una mica la por a aquesta cursa. Això sí, si el teu repte és anar de pressa, aleshores les coses canvien, un Ironman et pot deixar “tocat” per unes quantes setmanes.

A part de l’entrenament físic deu caldre un bon entrenament psicològic per poder resistir una cursa d’aquest tipus?

Jo sempre he dit que el pitjor de l’Ironman és l’entrenament, aquelles llargues sessions de fins a 200kms en bicicleta seguides de les curses a peu, entrenar cada dia tan si plou com si no, estar sempre cansat, etc. El dia de la cursa és molt dur si vas al límit, però estàs ficat tant dins de la competició que els quilòmetres passen de pressa. Jo sempre he pensat que seria impossible fer un Ironman si estàs tot sol fent-lo.

El pitjor moment de la teva vida en una cursa?

Crec…quan vaig tenir l’avaria mecànica a l’Ironman de Nova Zelanda. Estava tan ben preparat… i crec que amb possibilitats de quedar entre els 10 primers.

El millor moment de la teva vida en una cursa?

Segurament quan vaig acabar el meu primer Ironman de Lanzarote 1995.

L’any 2002 vas crear i dirigir la “revista Competidor”, calendari esportiu que avui tornem a treure al mercat, però en format pàgina web, com se’t va ocórrer?

Sempre havia pensat que seria bo tenir un calendari on sortissin totes les curses esportives. Quan vivia a Barcelona, hi havia moltes curses fantàstiques que no les corria perquè no sabia quan les feien. I moltes vegades ja era massa tard per a la inscripció. Amb un calendari és molt més fàcil consultar-les i fer coincidir els teus entrenaments amb les curses que vols córrer

Sabem que va tenir molt bona acceptació.

Buff!! Era brutal! Quan les portàvem a les curses desapareixien en qüestió de minuts. (La revista Competidor es repartia gratuïtament al finalitzar alguna de les curses amb més participants)

A començaments de l’any 2003, la revista Competidor, malgrat la seva gran acceptació va desaparèixer perquè en Carles Civit va començar una nova etapa lluny de nosaltres.

Si, una pena, perquè la revista anava molt bé i teníem molts lectors, però vaig tenir l’oportunitat d’anar a viure als Estats Units i dedicar-me al que més m’agrada que és l’esport, i no m’hi vaig poder resistir.

Moltes gràcies Carles. Estàs molt lluny i no pots dirigir aquesta nova etapa de Competidor, però fem saber als nostres lectors que et va fer molta il·lusió saber que tornàvem a tirar endavant aquest calendari esportiu i que ens recolzes i estàs molt a prop nostre malgrat la distància.

COMPETIDOR