Kilian Jornet, Sabadell 27 d’octubre de 1987

 

És àmpliament reconegut com un dels millors atletes de tots els temps en les curses de muntanya i com a esquiador. 

Però no només se’l valora com a campió del món en les seves disciplines. Kilian Jornet, molt conseqüent en la seva manera de fer i de ser, ens ha sabut transmetre els seus valors, disciplina, constància i un gran amor i respecte per la natura. 

Des que ens van dir que li podíem fer una curta entrevista, ha estat un repte escollir preguntes entre totes les que li voldríem fer. Molt difícil.

Finalment, vam triar aquestes:

 

Sempre surten imatges teves corrent sol per les muntanyes, però bé hi ha gent filmant. També dóna la sensació que els entrenaments te’ls prepares tu, però segur que no és així. Qui hi ha darrera el Kilian Team, quanta gent, en què t’ajuden?

Amb mi m’acompanyen molts amics, que a més resulta que m’ajuden en molts altres aspectes. Tinc un equip de management que em porten tots aquells temes dels quals no em puc ocupar personalment, com temes de logística, premsa, etc. Per filmar, el Seb Montaz és qui em segueix en Summits Of my life, a vegades també amb el Vivian Bruchez. L’entreno fa anys que me’l faig jo, però és molt al feeling. Però sí que he estat molts anys al Centre de Tecnificació d’esquí de muntanya de Catalunya, on gent com el Jordi Canals o la Maite Hernàndez em van formar.

 

En l’última “Cavalls del vent”, hi va haver un número molt gran d’abandonaments, quin consell donaries als amateurs que vulguin fer una cursa com aquesta?

Cal preparar-se, conèixer bé el recorregut i, sobretot, conèixer el propi cos i saber què ens està dient a cada moment. Cal ser conseqüent amb el nostre nivell (físic, però també de coneixements de la muntanya, experiència i del material) i amb això prendre les decisions adequades. Prendre més o menys material, seguir o aturar-se.

 

Diuen que per assolir un repte que suposa un gran esforç hi ha d’haver un “autopremi” sigui material o no, quin tipus de premi et dones?

El saber que he fet les coses bé, com jo volia. L’autopremi no és una cosa material, no sóc gens materialista, crec que massa cosa fa nosa. El premi és veure que vas creixent, compartir aquesta “victòria” amb persones que estimes, amb l’equip…

 

El perill i la por, per a tu, d’on venen?

La por és la que t’ajuda, en els moments difícils, a prendre les bones decisions i a saber aturar-te en un punt. Venen del nostre interior, i ens avisen i ens ajuden a racionalitzar. La por pot venir de molts llocs, de l’experiència sobretot, com més experiències tens (l’experiència ve sempre dels accidents o sustos, i queden marcades) més por tens en el medi però més confiança amb tu mateix. Potser fa uns anys tenia por a l’escalar en gel a que els crampons rellisquessin però no a la cornisa que estava a dalt de la paret i ara és el contrari, ja que tinc l’experiència de saber que els crampons aguanten bé, però gravades experiències de cornises caient.

 

Acostumat a superar reptes del nivell més exigent, arribarà un punt en el qual ja no et serà possible. Com et planteges aquest moment?

És un dels moments que s’ha de pensar durant la carrera esportiva, la retirada, que arriba a tothom, com morir. Crec que serà més per tot el que hi ha al voltant de l’esport que no pas per l’esport que em retiraré. Continuar gaudint de la muntanya lluny dels focus i la competició.

 

A nivell professional, el millor i el pitjor moment de la teva vida?

És difícil escollir un moment concret, millors, molts, entrenant a llocs magnífics, alguna baixada d’una canal i en ‘arribar a baix respirar alleugerit i satisfet, en arribar a Chamonix després de l’Innominata, moltes curses, el primer mundial de skimo, la primera Zegama…El pitjor, l’accident de l’Stephane a la travessa del Mont Blanc.

 

Moltíssimes gràcies Kilian

Web:  www.kilianjornet.cat

A fine line a Competidor: www.competidor.cat/a-fine-line-kilian-jornet

Fotografia cedida per Press Lymbus