rogervendrell 

En Roger Vendrell ens explica les seves sensacions…

 

Roger Vendrell

Roger Vendrell

Corro. Corro de nits, de dies, de matins, de tardes, amb sol, sense sol, plovent, nevant; és igual, corro. És moda, diuen. I sí, és veritat, és moda, en sóc conscient, però jo corro lliure, serè, feliç, sense cap sentit de culpabilitat. I les modes passen. Amb més o menys fortuna, però passen. Ho sé perquè per això són modes, si no serien una altra cosa. A més a més, hi ha moltes maneres de córrer. Es pot córrer sol, en grup, a la ciutat, a la muntanya, cap amunt, cap avall; és igual, la qüestió és córrer. Córrer i somniar. Sobretot somniar. I adéu-siau a les modes.

Em llevo. Són les sis del matí. El sol encara no ha sortit. I sí, ara mateix em fa una mandra terrible allunyar-me del llit. Per fortuna, en unes hores ja ho hauré oblidat i seré un home feliç. Bé, si més no, més feliç que no ho sóc ara. És una sort tenir la certesa que l’esforç serà recompensat. Exacte. És això. L’esforç, el patiment, la lluita, la voluntat, el compromís i, en acabar, la recompensa, dolça recompensa. Anem bé. Aquest és el camí. Va per aquí la cosa. Però no ens enredem. Parlava de llevar-se. De llevar-se d’hora. I ja hauràs suposat que l’objectiu era anar a córrer. Running en diuen ara. O footing, en deien als anys vuitanta del segle XX els iupis que també es delien per l’esquaix. I vés a saber com en diran els nostres fills. Sincerament, tant se val. Jo sempre n’he dit córrer, i no se m’acut cap raó important per deixar-ho de fer. Doncs això, anava a córrer. Afegim-hi que m’encamino cap a una cursa; una cursa de muntanya, concretament. Com les d’en Kilian; en Kilian Jornet. Bé, ben bé iguals no, que tinc mainada jo! Però també hi ha muntanyes. A priori, quan pensem en la muntanya no pensem pas en córrer, sinó en boscos, prats, vaques, motxilles, fogonets, tendes i, sobretot, sobretot, pau; pau i tranquil·litat. Com a mínim aquest era el paisatge mental que fins fa quatre dies em venia al cap quan sortia a la muntanya. Sí, ja ho sé, devia estar antiquat. O potser eren coses de la paternitat; per partida doble, per cert. Tranquil, ara ja no em passa. Avui en dia, quan veig una mica de terra, quatre arbustos o un angost corriol m’hi llanço com un animal. Un animal que no sobreviuria sol a la natura ni una setmana, però que amb un bon calçat, unes malles ben arrapades i una samarreta tècnica fluorescent de les que diuen repel·lir la suor és capaç de saltar i grimpar com una cabra durant hores. Bé, i també una mica de vaselina pels mugrons; que si no se m’irriten. I uns quants gels energètics; per no defallir. I un bon rellotge GPS; per conèixer amb precisió temps i recorregut. I uns mitjons elàstics compressius; per evitar sobrecàrregues. I una bona lot; per saber on trepitjo en la foscor. I un; i una. Res, quatre bagatel·les. Tampoc n’hi ha per tant. De fet, m’aventuraria a dir que córrer és l’esport més senzill i barat que existeix, ideal per les crisis del món occidental. Com comentava, i demostrava!, no es necessita massa res per anar a córrer. Tan sols és qüestió de posar un peu davant de l’altre. Per no necessitar, no es requereixen ni unes habilitats adquirides i treballades durant anys, com en la natació, el patinatge o el tennis. I fins i tot hi ha gent que el practica descalça. O sense samarreta. No, sense pantalons diria que no. Però potser és que no els he sabut trobar. L’important és córrer. Allà on sigui. A Ribes, a Les Corts, a Islàndia; córrer. Assaborir aquell moment íntim i intransferible que em proporciona l’equilibri i el benestar necessaris per afrontar amb garanties un exigent dia a dia fruit d’horaris, responsabilitats i compromisos diversos. Lluitar per contemplar aquest món des del sacrifici, la companyonia i el plaer que proveeixen els batecs accelerats del cor i la segregació induïda d’endorfines. Maldar per retrobar-me amb mi mateix mentre gaudeixo amb delit d’una freda i amarga cervesa. És perillós córrer. Quasi tant com escriure, diria jo. No sempre en tornes sencer, i mai no en tornes tal com en vas marxar. A voltes hi perds l’apatia i a voltes hi trobes la inspiració. No ho sé, vés a saber. A més a més, per anar a córrer no he de respectar uns horaris ni embotir-me en sales plenes de gent suada on fa una calor infernal i, ja que hem arribat fins aquí, diguem-ho tot, una pudor insuportable, de gimnasos sobreexplotats. Evidentment, podem complicar-ho tant com ens plagui, però vulguem o no sempre acabarem trobant-nos-hi sols corrents. Sí, ben sols. Com a la vida mateixa. Córrer és molt més introspectiu i transcendent del que la majoria de la gent es pensa. Un mirall que em mostra tot allò que sóc o em pensava que era, el que em complau i el que em disgusta, i on constantment cerco i trobo noves respostes. Com tornar a les cavernes, sortir a caçar i no tenir la seguretat de tornar-ne viu − en sentit figurat, és clar; no te m’espantis ara! −. Sempre hi ha una bona dosi d’incertesa en córrer: arribaré fins al final? Seré capaç de no caminar? Em farà mal aquella antiga lesió? Córrer et canvia, et transforma, t’obliga a mutar; tant en l’àmbit físic com en l’intel·lectual, que diuen. A l’uníson. Sense fer massa res més i sense que t’hi puguis oposar. Va, vine a la cursa i ho entendràs. Mentre experimentes aquell lleu pessigolleig estomacal instants abans del tret de sortida. No tirant la tovallola durant la primera ascensió forta i exigent. Assolint aquell inabastable cim i fent de l’avituallament el teu particular oasi. Traient forces d’algun indret desconegut quan sense saber ben bé per què avancis aquell altre company. Embriagant-te de plaer en convèncer-te a tu mateix que ets capaç d’arribar a la meta. I quan, força estona més tard, cansat, abatut, àdhuc sobreexcitat, travessis la línia d’arribada a ànima descoberta entre una munió de gent desconeguda que t’estaran aplaudint, llavors, només llavors, comprendràs de veritat, amb clarivident intensitat, tot el que t’he intentat explicar.

I ara som-hi, que farem salat. I la recompensa, dolça i plaent, ens hi espera.

 

https://xerrantlletres.wordpress.com/2015/01/06/reflexions-innocents-dun-corredor/